Entre Arcàdies i Utopies, el Paradís de Rosa Mascarell

Rosa Rius Gatell

Deia María Zambrano que la pintura existia per a ella com “un lugar privilegiado donde detener la mirada”. També advertia que: “el arte que se ve como arte es distinto que el arte que hace ver”. Aquestes –i altres– paraules zambranianes* han estat per a mi una guia a l’hora de mirar la pintura de Rosa Mascarell.

Sota el títol Entre Arcàdia i Utopia, la Rosa ha aplegat vuit panells que semblen orientar-nos cap a un determinat espai “entre”. Que no és, per tant, Arcàdia, lloc imaginat, diu el mite, on regna la felicitat, espai no corromput per la civilització; ni tampoc Utopia (no lloc, sense lloc, cap lloc) on la vida humana, llegim en els relats utòpics del Renaixement, és perfectament organitzada. El “lloc” que l’autora vol mostrar-nos, amb el qual continua (o tanca?) el cicle que iniciava amb La Creació, és, sens dubte, el Paradís. Però es troba realment el Paradís entre els dos llocs esmentats? On és? Potser seria millor preguntar-nos on són els diferents paradisos. A falta d’una precisa resposta espacial i temporal (va ser, és o serà?), Rosa Mascarell ens ofereix unes tessel·les de gran bellesa, que se sumen a la seva reiterada voluntat de reflectir la trobada entre cultures, especialment la cristiana i la musulmana. Les peces no pretenen completar un mosaic, es podrien multiplicar i col·locar, alterant-ne l’ordre. De moment en tenim vuit, i amb elles podem intentar representar, si més no fragmentàriament, allò que, “una vegada” –segons el Gènesi– es va realitzar, aquí, a la terra, en el jardí de l’Edèn, un Paradís terrenal; susceptible, per la seva pròpia qualitat, de noves figuracions.

I com ens el representa Rosa Mascarell? Doncs, d’acord amb un dels traços que la caracteritzen, mitjançant una obra que ens fa sentir en tot moment l’empremta de l’artista-artesana sobre la matèria que treballa. Lluny de remetre a una impossible creació a partir del no-res, la pintura de la Rosa sovint ens parla menys de la seva “autora” que de les mans que, pacientment i hàbilment, l’han construïda.

Entre Arcàdia i Utopia es composa de vuit panells de fusta de 50 x 50 cm, preparats amb tela de lli i gesso, pintats amb la tècnica del tremp d’ou, or fi (23'75 quirats) i/o plata de llei, més fil de cotó. Fins aquí la fitxa estricta. Ara, un cop coneguts els materials i les dimensions de l’obra, si ens disposem a mirar-la atentament, podrem percebre que cada element indicat, “cada capa”, té una funció ineludible en el resultat final, fins i tot, si a penes s’aprecia. Cada pas compta i ens conta alguna cosa, ens vincula al procés de disposició i d’arranjament de les diverses matèries seleccionades; ens vincula, en definitiva, a allò que la pintora ha volgut expressar.

El procés que ha culminat en aquesta obra va començar amb la preparació del suport –per part de la mateixa pintora–, amb l’elecció de la fusta i del lli, amb l’elaboració del gesso. Continuà amb la pintura amb el procediment del tremp d’ou, la tècnica antiga de fórmula gairebé secreta i d’aprenentatge lent que la Rosa usa, la qual li permet de fer els seus propis colors amb ou i pigments naturals. L’or i la plata han introduït una esplèndida llum. El fil de cotó –un de sol per a cada peça– ha conformat relleus laberíntics a manera de cloisonné en alguns casos, o de magnífic brodat en altres. La física de la pintura és ben important. Les tècniques i els materials emprats no estalvien esforç, cosa que recorda les paraules de María Zambrano quan afirmava: “Las artes plásticas no son dones d’abord, sino trabajos […]. Frente al poeta y al músico «inspirado» […], el pintor y el escultor tendrán siempre un rostro y una figura de obrero”. Orgullosa del seu ofici, l’obrera Mascarell ha creat uns espais fonamentalment vegetals per al seu Paradís, on l’arabesc té una presència constant. Algunes peces contenen una miríada de fulles que sovint es transformen en ales, flors, plomes, papallones fantàstiques… D’altres, una sola branca creua el quadrat, bo i emergint d’un altre quadrat intern, central i menor, de màxima foscor o màxima lluminositat. Dominen els verds i els blaus, els taronges i els vermells. També el blanc i el negre –tots els colors i cap color, diu la definició–: l’un els reflecteix, l’altre els conté. El pa d’or i el pa de plata s’encarreguen de multiplicar la llum. El pinzell s’ha convertit en una extensió de la mà de l’artista.

Bocins de Paradís, que no n’exclouen d’altres, les tessel·les de Rosa Mascarell s’exposen i, en fer-ho, comencen un viatge en el temps, que anirà “acabant-les”. Perquè, com deia Zambrano: “Hay en la pintura, en el cuadro, por acabado, logrado que esté, un estar siempre haciéndose”. És precisament la seva estructura indeterminada el que permetrà que allò pintat s’actualitzi amb la mirada de cada persona que ho contempli de nou. Les obres de la pintura mai no estan del tot “acabades”. Són llavors que han de germinar, observava la filòsofa andalusa: “Van como en un río, transcurren, pasan, suceden”. El Paradís de Rosa Mascarell comença el seu viatge en el temps, deia, i també en l’espai. El seu és un dels paradisos possibles, capaç de contestar alguns dels “ons” i els “quans” abans plantejats: la resposta és múltiple. Tal vegada, en saber-se il·limitat, pot esdevenir. i probablement sigui aquesta la seva condició de possibilitat.


Abril 2009
Rosa Rius Gatell es profesora de Filosofia de la Universitat de Barcelona

*Totes les citacions de Zambrano s’han extret de María Zambrano, Algunos lugares de la pintura, recopilació a càrrec d’Amalia Iglesias, Madrid: Espasa Calpe, 1989.