RARA AVIS

Rosa Mascarell Dauder
SILENCIADES. XX Homenatge a la Paraula.
CEIC Alfons el Vell. Gandia.




Déu va tenir en el seu pensament etern la idea de l'home i de la dona. Quan va voler traure a Adam del llim de la terra en el Camp de Damasc, així ho va fer i el va portar fins al Paradís Terrenal, que era i segueix sent el lloc més bell del món. Allí el va deixar adormit i va formar el cos de la dona amb una de les seues costelles per a significar que ella havia de romandre al seu costat com a companya, no estar als seus peus com una esclava, i que ell hauria de voler-la com a la seua pròpia carn. Si el Sobirà Obrer no es va avergonyir creant el cos femení, per què la Naturalesa caldria avergonyir-se?

CHRISTINE DE PIZAN, La Ciutat de les Dames. 1405, Paris.


Entrar al Paradís sense haver de morir, així em trobe en aquest temps que tan difícil em semblava quan el veia de lluny. No em volia casar així que em digueren orgullosa. Sort que els temps estan canviant i els pares consentiren casar abans a les meues germanes i van respectar el meu desig: “Ja trobaràs l'home que et faça reina” deia amb una rialleta mon pare. I com a reina em sento ara amb aquest llibre de Christine de Pizan a les mans en la claror fresca de la casa de la que soc senyora.

Quina delicadesa els rams i flors que envolten les lletres, quin somni de paisatges. Les robes de les dones, la blancor de cara i mans ja ens parlen de dones il·lustres, igual que les mans de dona que les han pintades, les de la pintora Anastasia. Quantes mestres en bellesa no hi haurien si ens deixaren treballar lliurement! Filar i bordar son els nostres treballs on som lliures i, quantes hores de vida ens donen! Com bé deia el frare Llul, la servitud sols es comparable a la mort. Que el filar i bordar ha permés a moltes dones viatjar en esperit on no ens era permés viatjar de cos.

Ma mare també em portà pel solc de les feines pròpies de les dones, igual que a Christine, però no vaig tenir un pare tan savi i docte com ella que m'ensenyara el llatí. A les dones ens tenen prohibit el saber-lo, però a poc que ens apliquem , amb tant de rosari, lletania i misses no son poques les que també el sabem llegir. Ma mare em deixava estar entre llibres mentres complira amb la labor del dia, fora discreta i no fera ostentació de saber.  Així va ser com mig d'amagat he pogut llegir els llibres que hi havien per casa i els que parents i amigues em deixaven. Així s'encetà aquest amor que m'ha portat al Paradís, llegint.

A aquesta cambra al costat de la meua alcova arriba el vent de llevant, que a aquestes hores de mig dia d'estiu no bufa fort però s'agraeix. Les minyones i els xiquets deuen estar per baix, les joves cosint, les majors becant i els xiquets fent com si dormen per no fer soroll, l'home és hui fora i no vindrà fins a boqueta de nit. És l'hora més agradosa per a llegir, hi ha silenci sols trencat pel cant d'alguna cadernera. Ni tan sols les oronelles criden a aquestes hores de calma, cansades ja dels seus crits al sol del matí. Tots els cinc sentits concentrats dins del meu cor em permeten escoltar la veu de la Raó contant a Christine els treballs de Zenobia, reina de Palmira. A eixa dama tan gallarda li agradava més dormir en els boscos i assetjar feres que viure en el luxe dels palaus d'Egipte, lo que no va llevar que estimara l'estudi i tinguera per mestre a Longino, que l'inicià en la filosofia. Sense presa per casar-se, ho va fer quan l'obligaren amb el rei de Palmira. Amb ell compartí batalles i caçera, fins que va quedar viuda i ella mateixa regnà com regent expandint el sue regne i sent una reina justa i generosa. Dona d'armes va ser també Semíramis, reina de Babilonia i de mig Orient conquerit per les seues armes i les del seu exercit. Ella és la primera pedra d'aquesta Ciutat de les Dames, espill en el que mirar-nos per saber el que altres dones han fet usant el seu cos i el seu enteniment.  Espasa i llibre són ara domini dels homes, però no sempre ni en tot lloc ha estat així, no som tant molles i maldrestes com se suposa.

Ai Cristina, quanta raó teniu al parlar de l'educació de les donzelles! Si no podem fer us ni de la nostra força ni de les nostres virtuts, cóm tenim que arribar enlloc? Tant ens han menyspreat els clergues i aquells que s'anomenen a ells mateixos savis, tan s'ha repetit la cançoneta de la nostra inutilitat més enllà de parir fills, que sembla veritat sagrada el que no es més que una gran mentida mantenida per conveniència. Conilles sumisses a la veu de l'amo. “Que callen ja! Que callen per sempre eixos clergues que parlen mal de les dones!”. Valenta Cristina, Déu i Sa Mare t'escolten! Millor, que t'escolten eixos homes malparlats i deixen d'ingeniar pecats on no hi ha més que Raó i Natura. Que Justícia ens empare i s'esborren dels llibres totes les infàmies cap al sexe femení dirigides! Com tant bé dius, molts no fan més que repetir els que altres diuen i sense esforçar-se en pensar per ells mateixos “guisen uns poemes a manera d'insípids caldos”, però ben verinosos.

Pocs ens veuen plenes de seny de debò, al contrari, entre els homes es critica aquell que fa cas dels bons consells la dona com si fos un poc home. Animals insensats és el que són si no fan cas de una paraula que es podria salvar la hisenda i l'honor més d'una vegada. Cristina ens diu que llevem les mascares a aquells que ens acusen dels pitjors defectes mostrant-los les nostres brillants qualitats. Ai, quantes vegades ens tenim que xafar la llengua i fer sense dir per portar la raó endavant. Ja ho deia ma mare i la meua avia: no faces escarot del teu seny, discreta i muda quan calga, que els homes no ens volen més sabudes que ells. Més val fer-se la ignorant que no alçar ires. Eixa és la por que em ficaven al cos i així veia jo als homes, com uns animals sense brides, com tenia que voler-me casar?

Puc donar gràcies a Déu que tinc un bon marit, raonable i que em vol amb vertader amor.  Ja coneixia al meu cosí de fa anys i ja teníem certa coneixença sobre els nostres gustos i se cóm el temps l'ha temperat. Ja no és el jovenet foll si no el bon cavaller senyor i regidor de terra. El meu company i confident, malgrat que de cara a fora tenim que guardar les aparences a vegades. Vull que la gent el respecte com a senyor i sé mantenir-me al meu lloc. No m'importa per que sé que respecta el meu parer. Però, quin dia podré dir la meua paraula en reunió de cavallers i no a través del meu home? Alçaria les ires com Caterina d'Alexandria discutint amb els savis?

Sols les viudes son respectades per governar terres i fortunes, com ara la mateixa escriptora, que va tenir que portar endavant la seva casa, tres fills mare i fadrina una vegada van faltar tant el seu marit com son pare. Tanmateix va passar amb la meua sogra, que en pau descanse, va portar la hisenda endavant sense tant de plet com el seu fill.

Paciència ens demana Christine de Pizan, que vistes des de l'eternitat a totes les coses arriba la seua hora i no serà menys amb les mentides que es diuen sobre les dones. Sí, paciència i tanta com Emília la dona d'Escipió l'Africà vaig pensar que deuria tenir sabent dels bastards del meu home. A punt vaig pensar en fer sant al meu marit com Delfina de Signe va fer al Sant de Sabran, demanant-li vot perpetu de castedat dins del matrimoni, tot i que a ell l'emparava el dret canònic per obligar-la a complir les seues obligacions. Ni quaranta anys va tardar el Papa a fer-lo sant després de mort. I ella degué morir verge, però no santa.

La santedat ens l'atorgarà el Nostre Senyor quan arribem a les portes del cel si així ho creu provat pels nostres fets.  Allí deu ser hi la excel·lent i sàvia reina Maria de Lluna, qualificatius que li donà el frare Eiximenis a la Scala Dei, i que diuen que superava l'home en capacitat de govern com ho demostren totes les paus que va fer signar al regne i la millora en lleis que va defensar fins i tot davant el Papa. Amiga de les rescluses com la reina Violant, han permés que moltes dones al nostre regne siguen respectades en la seua manera de resar i ajudar als pobres i malalts sense haver de tancar-se al convent. Ací, lluny de la ciutat puc portar la vida que vull ensenyant les lletres a les nenes de la casa, resant i parlant del vertader Déu a les dones morisques que ens treballen ací, ajudant als pobres i malalts amb el vist i plau del meu marit, que dins la casa hi ha molt que puc fer per arribar a ser una Bona Dona.

Més encara m'atrau assaborir els fruits del saber i m'agradaria tenir gràcia per fer-los conéixer a altres per mitjançant la poesia, i més encara endolcir-los amb la musica. Així va fer la poetessa Safo, els seus poemes van ser motiu d'inspiració per a altres fins i tot al mateix Plató, com ens conta Horaci, que quan va morir varen trobar uns poemes de Safo baix el seu coixí. La seua ciutat Mitilene, no es va oblidar d'ella i li va erigir una magnifica estàtua de bronze per a ser honrada i mantenida en la memòria per les generacions venidores. Però la memòria no ha arribat fins ací, més enllà de ben pocs erudits, per a mala sort nostra, que més sembla que les dones il·lustres són  rara avis que espècie comú. S'estarà davallant com diuen des de la Edat d'Or cap a una Edat més baixa que el ferro? És un fet que quan menys instruïts són ells menys instruïdes ens volen. Quanta raó te Christine quan diu que a major envergadura moral de la persona, menys vanitat té! I més modèstia i més dolç tracte amb els demés afegeix jo, que no es qüestió de fer-se ni rancoroses ni amargades, si no cercar els fruits del saber al nostre jardí i mostrar-los amb gracia i bon seny.

Un jardí veig des de la meua finestra, el blau net del cel, el blau fosc de la mar, les rames del llidoner i l'aigua que corre per la sequia. Tinc una cadernereta engabiada que em portà l'estimat i que canta a la llum del capvespre. Ell tornarà aviat i el seu somriure m'omplirà el món. Al meu cor tindré la ciutat de les dames per ser al temps la formosa Ester, la intel·ligent Caterina, la pacient Griselda, totes les dames del passat, les vives i les per vindre que estimen el bé i la saviesa. Elles m'ajuden, com el cant de la cadernera, la més comú de les aus, a viure amb joia.

Cada vegada que el meu cor s'angoixa torne a construir la ciutat dins d'ell, amb l'ajuda de les mateixes dames que ajudaren Christine. La primera Dama és la Dama Raó que porta a la ma dreta un mirall, el seu emblema. La persona que es mira en ell es veu fins al més amagat de la seu ànima: “Que cadascú i cadascuna es veja en la seua ànima i consciència i conega els seus vicis i els seus defectes”. La segona Dama és Dretura, que porta un bastó de pau per colpejar la injustícia i la tercera Dama és Justícia que porta el calce d'or per tornar a tota persona el que es seu. Així es consola i guia la meua anima, i així voldria que es consolara i guiara tota ciutat, regne i imperi. 

Que aquest ducat amb el bon govern del nostre benvolgut duc Carles, ajudat també per aquestes tres dames, arribe a ser un lloc on les dones siguem companyes i no esclaves, lliures i per tant vives.


Rosa Mascarell Dauder