MATÈRIA SENSIBLE

Maruja Mallo: la geometria oculta de la vida.

Rosa Mascarell Dauder
Article en Soca I Arrel, 01/06/2016



Vaig arribar tard per conéixer personalment a Maruja Mallo. L'any 1989 María Zambrano em demanà  que jo anara a veure-la. Sabia que la seua gran amiga de joventut estava reclosa a una residència geriàtrica immobilitzada per una caiguda i sentia la necessitat d'enviar-li un missatge de cohort. Sabia perfectament com se sentia per estar ella igualment sense poder eixir de casa per una trencadura de fèmur. Vaig fer les meues indagacions, però amics em desaconsellaren fer eixa visita, Maruja ja no reconeixia a la gent i era molt penós de veure la seua situació.

Vaig sentir parlar d'ella per primera vegada a Eugenio Fernandez Granell, el pintor i violista (Granell per què el seu avi matern era de La Marina) i a la seua dona Amparo Segarra, també pintora de València (un dia es contarà la tràgica i romàntica trobada d'aquestes dues meravelloses persones forçades a l'exili). Jo vaig passar uns quants dies catalogant dibuixos a casa d'ells quan Juan Manuel Bonet preparava l'exposició de Granell a la Fundació Mapfre de Madrid. També en tenien algun dibuix de Maruja Mallo de les seues geometries, per a mi fascinants.

Entre Maria, Eugenio i Amparo, em vaig fer una imatge de Maruja de dona forta, independent i indòmita. Després llegint-la i estudiant-la he vist que era una dona intel·ligent, molt racional i molt treballadora. La imatge que ha quedat d'ella és la d'una persona excèntrica, un poc amb la mateixa pose del seu amic Dalí, però en femení: una màscara. Però no hi ha més que veure un dels seus dibuixos de preparació d'alguna de les seues obres per veure l'ordre i el número, tot l'estudi, la tècnica i la ciència darrere d'ells. Per suposat anava molt més lluny que el seu amic de joventut.

A vint-i-quatre anys va fer la primera i única exposició de pintura que mai es va organitzar a la Revista de Occidente. El mateix Ortega y Gasset, que ja havia escrit "La deshumanización del arte" va triar a Maruja Mallo com a exemple de la nova pintura. Era un dels caps d'aquells anys vint i trenta a Madrid, al costat d'amics com Lorca o Buñuel. Va ser la que introduí en el món de Madrid a Alberti i a Miguel Hernandez, dos xics de províncies en aquell moment. Va ser també gran amiga de Pablo Neruda quan aquest era diplomàtic a Madrid i muntaven algunes "festes salvatges", pedra d'escàndol de la gent benpensant. Després es retrobaren Maruja i Pablo a Chile, on Delia, la dona aleshores de Neruda, va ser segurament la que va fer unes fotografies molt impactants de Maruja vestida d'algues marines.

Com tantes carreres, la guerra civil trencà també la seua a Espanya, però la va continuar a Amèrica amb gran èxit, on va retrobar mestres i amics com Torres-Garcia, que havia tornat a Uruguai. Però a Madrid tot hom s'oblidà d'ella i quan tornà als anys 60 ja era com una relíquia que feia gràcia. Li van girar l'esquena quan va començar a envellir i desvariar i copià la portada d'un disc, una disbauxa que va sortir als periòdics. No es mereixia aquest circ. Per sort ara la seua obra va sent reconeguda i valorada cada dia mes i ja és clara l'originalitat de la seua aportació a la història de la pintura. Anava per davant dels surrealistes per què la seua obra anava més enllà i més enrere, enllaçava amb moltes tradicions antigues, per exemple amb la cerca de l'harmonia a través de la proporció. La seua passió per la geometria oculta de les coses vives la porta a llegir i conéixer molts tractats matemàtics i també teories esotèriques, com no en aquells anys! La proporció àuria li fascinava, però no es va quedar en la geometria abstracta sinó que buscava les regles en la natura, els caps, les flors, en les composicions que ella denominava "natures vives".

L'èxit a Amèrica no la fa oblidar el seu país i escriu una sèrie d'articles a La Vanguardia per conscienciar de les barbaritats que estaven succeint arran la guerra. Podria haver-se quedat en Amèrica i va tornar, com el seu amic Bergamín, al Madrid dels anys 60 que no tenia res a veure amb el que varen conèixer. Va ser un suïcidi conscient, així ho va manifestar Bergamín a Maria Zambrano en una de les seues cartes. Com ressalta Shirley Mangini a la biografia de Mallo, les seues cares a partir del 36 no tenen expressió, són màscares, com la seua mateixa quan va tornar.ciació de dones universitàries continua viu i no és una societat secreta, més enllà de l'invisibles que puguen ser les dones ara i ací.




* https://www.facebook.com/socaiarrel/posts/530265433822175